Em feia mandra parlar sobre la procrastinació, paraula que sembla sortida com a mínim d’un manual d’alquímia o bé d’una sala quirúrgica. Qui procrastina té desenes d’operacions pendents i ho fa tot menys allò que realment necessita. Procrastinar és, perquè quedi clar, desatendre les coses vertaderament importants que demanen una sortida urgent. Al llarg del nostre cicle vital, emocions i relacions també es veuen enredades per la procrastinació, per la dificultat de desencallar i resoldre dificultats concretes.
Diferents factors fan de la procrastinació un problema individual i també social. La cultura de la immediatesa ens empeny cap a les satisfaccions immediates: l’aquí i l’ara es polititza pel tot passa ara, i si tot passa ara, res se’ns pot escapar: agafar el mòbil, mirar el whatsapp, revisar la safata d’entrada, fer llistes, planejar coses que encara et queden lluny, fer encàrrecs que de sobte ens traiem de la butxaca, i així, saltant d’un pensament a un altra evitant els problemes. És d’aquesta manera com tota acció, petita o gran, pot caure a mans de la procrastinació.
La política moderna és el mirall de la procrastinació. Allí on hauríem de resoldre els problemes socials i comunitaris més importants és el lloc on la procrastinació fa més mal: la burocràcia és el zenit de la procrastinació, del fer-se esperar sempre. En lloc de fer-nos sentir lliures i útils, qui governa ens esperona a tenir paciència, a esperar i a procrastinar en nom de la coherència, de l’ordre, i de la democràcia, com si aquesta hagués de passar per una partitura intocable (i) sagrada. Avui, la procrastinació política esdevé un trist reflex de la falta de competències emocionals i cognitives de qui vol governar-nos i no sap fer-ho.
No donar una sortida a les coses importants és una tendència que cala amb més força als països on les persones viuen amb més celeritat i menys consciència, una moda socialment acceptada que ens allunya del present i ens apropa lentament a l’autoexplotació, a creure’ns que a través de milers d’estímuls estarem més a prop de la realització personal. Entretant, les coses importants queden fora de joc, mortes, en un perpetu sine die que garanteix l’homeòstasi, l’equilibri fatal dels problemes.
Arribats aquí plantejo la següent pregunta: què podríem fer per procrastinar menys, o bé, deixar definitivament de procrastinar? A continuació algunes sortides.
- La mandra i la por són el sucre i la sal de la procrastinació, si tens els dos ingredients vol dir que vas pel bon camí. Ara bé, et caldrà canviar-los! Respira i accepta que tens una dificultat.
- Abans que tinguis ganes de fer-ho, fes-ho, encara que tinguis la sensació que no funcionarà, fes-ho, no ho deixis per més endavant: l’experiència posterior t’enriquirà més que l’anterior.
- Tant si ets una persona motivada o bé molt dropa, divideix les grans tasques en petites tasques més assumibles: es tracta d’una tècnica senzilla per no frustrar-nos i sentir que aconseguim allò que ens proposem. No t’enganxis a les coses que et falten per fer!
- Planifica el que vols fer per guanyar més seguretat: d’aquesta manera notaràs més control i et sentiràs més equànime en relació al que estàs aconseguint.
Xifré Ramos. Psicòleg. Terapeuta familiar.
Catalan 
Spanish
Comentaris recents