La resta és odi: per una salut sense fronteres.
16952
post-template-default,single,single-post,postid-16952,single-format-standard,qode-quick-links-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-theme-ver-11.0,qode-theme-bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.5.5,vc_responsive
 

Sobre l’odi: per un salut sense fronteres.

Sobre l’odi: per un salut sense fronteres.

 

no siguis inhòspit amb els forasters, no sigui que es tracti d’àngels disfressats

George Whitman

El bebem sol i d’un glop.

Amb la quantitat de barbaritats que s’estan dient sobre les persones migrants, com a professional en l’àmbit de la salut mental se’m fa feixuc gestionar l’impacte emocional que l’odi alimenta en benefici seu. Ens embriaguem dia rere dia de l’odi, sí. El bebem sol i d’un glop.

Contagiat per la política de la por moderna, el discurs de l’odi  batega de nou de forma explícita i sense escrúpols. Ens contaminem de l’odi, sí: de l’odi envers l’aparença de l’altre, la fe de l’altre, la cultura de l’altre, el color de pell de l’altre… de l’estètica de l’altre. La creença de què la ciutat on vivim és nostre, de què el territori on habitem és nostre o que fins i tot les lleis (quines?) també ho són, enfarina els nostres pensaments i opinions d’una manera preocupant que fronteja el deliri patològic.

La falta d’inversions en una educació plural i l’embranzida d’uns mitjans de comunicació cada dia menys informatius i més polititzats, fan de l’odi un sentiment popular, lliure, d’anar per casa. Tolerem que l’odi es voti en un estat de dret. De forma vergonyant, tolerem l’ofegament de vint mil persones a la mediterrània com si es tractés d’una conseqüència ”forana” on no podem tenir cap ingerència o poder individual per canviar la situació. Tolerem que es prohibeixi salvar vides! Ens embriaguem de l’odi, sí. El bebem sol i d’un glop.

Atiat per la ràbia, quan l’odi no obté una expressió o sublimació alliberadora, es filtra per altres sistemes socials més menuts: l’odi arriba a les escoles, a les organitzacions, a les famílies i en definitiva a les relacions personals. Quan això succeeix apareixen tota mena de conflictes amb aspecte de disputa o de baralla de base egocèntrica. La ràbia, diuen, és la gasolina de l’ego. Odi cap a la família que ha de creuar el mediterrani per sentir-se protegida, de l’odi cap a tot tipus d’hospitalitat envers els forasters. En resum, de l’odi cap a la persona que no és com nosaltres. A través d’aquest egocentrisme cultural – que es rega a través d’una política deficient i un sistema econòmic perillós – fem invisibles a les persones que busquen una alternativa per viure. Els fem invisibles a ells i ens fem estúpids a nosaltres.

Penso que l’estupidesa vesteix d’odi, i el repte més gran és vèncer aquesta frontera, la frontera de l’odi.

Res més lluny de la realitat: els estrangers que arriben en barca o saltant una tanca deixen de ser persones reals per convertir-se en coses il·legals. No hi ha estudi possible, humanitat possible ni tan sols psicologia possible. Són objectes, són il·legals sense drets perquè venen de fora. ¿I nosaltres, els d’aquí, què? Per compte propi deixem de ser persones d’aquí per convertir-nos en mercenaris d’una classe política que, embriagada, té por que s’ensorri l’estil de vida que coneixem, que practiquem i considerem millor. El racisme institucional no té arguments, té pors, pors electoralistes que es vomiten enfora, cap a les persones nouvingudes.

Trobo a faltar a molts de vosaltres. Trencar la nostra incapacitat emocional per comprendre el patiment de l’altre és el primer pas construir una societat oberta i conscient del seu present. No podem deixar córrer l’oportunitat de ser solidaris tant dins com fora de les nostres pròpies fronteres. La resta és odi impertinent que ens allunya de la realitat, de la nostra i la dels altres.

Tags:
, ,
No hi ha comentaris

Publica un comentari