Carta als pares i mares que sempre esperen

 

Cada vida es una obra d’art creada amb tots els mitjans disponibles.

Pierre Janet

Estimats pares i mares:

Començo aquesta carta amb tendresa i amb l’honesta convicció de què puc escriure un nota així, bàsicament, perquè no sóc pare. Si ho fos, potser no tindria al valor de dirigir-me a vosaltres amb aquesta fórmula, com si pogués subscriure amb el pas anys el que explicaré tot seguit.

Abans de l’embaràs, durant la gestació i després, amb la riuada genètica i hormonal de la criança, pares i mares us entreneu en l’espera. És indefugible! Qui és pare o mare, d’alguna manera o altra, espera. Espera, espera i espera. Qui diu no saber-ne n’aprèn de pressa. Podríem assegurar que des dels inicis, la vostra espera es configura com una manera d’observar tota una cadena de canvis, de millores evolutives, que van fent del nounat una persona cada dia més madura i adulta. És una espera que massa sovint es viu amb alegria i patiment alhora, que genera crisis, amb més dosis d’una cosa o d’una altra en funció del moment vital de la família i del nouvingut/da. Durant l’espera la il·lusió bat amb força, una il·lusió molt diferent entre els pares i les mares, una il·lusió que si es comparteix, acostuma a ser positiva per nodrir emocionalment al vostre fill/a.

Amb el pas dels anys l’espera comença a transformar-se, tímidament, amb la creació de tot tipus d’expectatives al voltant d’aquella persona, el vostre fill/a. Ja en la pubertat, alguns de vosaltres convertiu l’espera – que per aquestes voltes ja comença a perdre el sentit biològic inicial – en una performance amb tot tipus d’expectatives i desitjos al voltant de la roba, el menjar, la postura física, el vocabulari, els pentinats, les notes, les motivacions acadèmiques, els gustos, les conviccions polítiques, la direcció sexual, el talent, entre un pesat i etern etcètera que sembla que mai acaba.

Estimats pares i mares, quan convertiu l’espera en desitjos, i acabeu imposant amb el vostre criteri, esteu impedint que el vostre fill/a construeixi la seva pròpia identitat, identitat que necessitarà digerir i desenvolupar per encaminar-se amb seguretat a l’etapa adulta primerenca. Quan el desig dels pares atropella i no accepta, la confiança del fills/es es precipita i la sincronia emocional perd la seva espontaneïtat, i en el pitjor dels casos, produeix escapades i tot tipus de contratemps.

Les persones sanes mai haurien de respondre a les expectatives dels altres. De la mateixa manera, mares i pares tampoc hauríeu de respondre a les expectatives dels vostres fills/es. Quan somieu amb fills/es que no teniu esteu perdent temps per acceptar i compartir la realitat que teniu en comú. Això és una llàstima! Nosaltres, fills i filles, mai aprendrem a cuidar-nos física i emocionalment, de veritat, si no podem connectar i entrenar amb les nostres propies expectatives, amb el nostre propi ritme.

Potser caldria esperar d’una altra manera. La gestió les expectatives hauria de convertir-se amb un repte imprescindible per nodrir als fills/es de l’amor i la seguretat que necessiten. Cal recordar-ho, a vegades allò que els pares creieu millor pel vostre fill és enemic d’allò que és important per ell.

Si confonem les expectatives pròpies amb les dels nostres fills/es col·lapsarem la relació en comú, generarem un conflicte i malmetrem la relació. A continuació proposo els següents punts per repensar i reconstruir les expectatives que poden fer malbé les relacions entre pares i fills.

Qué podríem fer: (algunes idees)

1. Identificar la diferència d’expectatives (pares-fills) Pregunteu-los-hi, encara que no us agradi la resposta que escoltareu!
2. Adonar-se amb profunditat de la diferència sense jutjar-la.
3. Acceptar que l’altre (els nostres fills/es) no són com nosaltres, o bé no som com desitjaríem.
4. Prendre consciència de que, en realitat, ja no coneixeu tant al vostre fill/a. Si voleu saber realment com són, caldrà observar-los sense expectatives.

Estimats pares i mares, mai us necessitarem tant, de veritat, i per això com a fills i filles mai ens cansarem de buscar-vos les pessigolles, encara que sigui a través d’una carta benintencionada, tan benintencionada com aquesta.